Volar
Alan Parker: Birdy
Birdy se sent pressionat per la seva mare, una vegada
més, per tal que assisteixi al ball de l’institut. L’amenaça de deixar-lo sense
el que més estima, els ocells, és molt efectiva.
No obstant això, no aconsegueix que aquest es
senti molt allunyat de la societat en què viu i que “la realitat” l’aparti dels
seus somnis.
Pel·lícula dirigida pel britànic Alan Parker, basada
en la novel·la homònima de William Wharton.
Sembla ser que l’escriptor estava
obsessionat amb els canaris, la qual cosa es veu reflectida en la història.
El guió escrit per Sandy Kroopf i Jack Behr , però, està ambientat en l’època de la Guerra del Vietnan i no en la
Segona Guerra Mundial.
Es narren els fets amb una estructura dramàtica
complexa, no lineal, en què ressalten dues dimensions temporals:
-
El present dels dos protagonistes a
l'hospital psiquiàtric.
En
ell es materialitzen els somnis, malgrat l’espai tancat en què es desenvolupa.
Amdòs personatges lluiten per alliberar-se de les ferides que han sofert al
llarg de la vida.
-
El passat nostàlgic, construït de
vegades per Al i d’altres per la ment de Birdy .
En
aquest segment narratiu es ressalta les condicions socials en què viuen els
protagonistes i les normes socials convencionals que regeixen les famílies.
Present
i passat, interactuen, com si fossin un únic temps.
Els
espais són importants en una història
claustrofòbica, íntima, privada, plena de complicitats i desesperança. L’eficaç treball d'il·luminació i composició del pla, transmet
sensacions sense que el director se senti pressionat per l’avanç de la
història.
Es
va rodar en múltiples escenaris naturals.
La
casa on viu Birdy, la van trobar a Filadèlfia. En un principi, la mestressa
estava d’acord que s’hi filmés, però posteriorment la família va contractar un
advocat perquè requerís un lloguer amb un preu molt alt. Finalment es va
arribar a un acord, dins de les alternatives que buscaven. Els van prestar la
casa els dies de festa, quan la mestressa anava a visitar la seva germana a Georgia.
La
segona part del rodatge es va fer a l’hospital mental de Agnew, a Santa Clara (Badia
de Sant Francisco). Es va construir una rèplica del dormitori de Birdy en un
estudi improvisat, en una de les cantonades.
El
vol de l’ornitòpter es va rodar als afores de Sant Josep, en un lloc anomenat:
Illa Newby.
El
vol per sobre dels tancs de gas, es va fer en una fàbrica de gas en desús
d’Hèrcules, a la riba nord de la badia.
Hi
ha escenes en què es critica la guerra del Vietnam: Al despatx del psiquiatra hi
ha una pintada de benvinguda als soldats que hi tornen i al gimnàs, un noi
sense cames jugan a bàsquet i un altre també sense extremitats inferiors puja
per una corda .
La
presència d'elements simbòlics materialitzen i evoquen el conflicte del film:
-
L'ocell és un símbol d'espiritualització.
-
Les ales mostren el desig de transcendir qualsevol element opressor.
-
El vol és la ruptura amb la normalitat. Trenca els malsons i permet visualitzar
la vida, més enllà de la guerra.
-
La finestra és la porta cap a l'imaginari a través de la qual poden fluir els
somnis materialitzats en la forma d'ocells. Fa possible la llibertat. Expressa
la idea de penetració. En la forma quadrangular es fa terrestre i racional. És
també la consciència .
Matthew Modine, es
va presentar al càsting del film per aconseguir el paper d'Al Columbato però el director, després de la prova, va decidir que
quedaria millor interpretant el personatge de Birdy.
Es
va fer famós amb aquest treball i posteriorment Stanley Kubrick ho escolliria per a La Jaqueta Metàl·lica, paper
que té cert paral·lelisme.
Nicolas Cage,
per aconseguir veracitat en el mal aspecte del personatge que interpreta i
sentir en pròpia pell el dolor que experimenta, es va arrencar dues dents,
sense anestèsia, enmig del rodatge.
La
banda sonora va ser el primer treball per al cine de Peter Gabriel; inclou adaptacions del tercer i quart disc
del compositor. Ajuda a situar la història en l’època dels 50.
L'autor
compon fent ús de baixos i sintetitzador per crear un clímax de fons tètric,
alternat amb una melodia que sona repetitivament; Són peces essencials per als
amants de la música ex gènesis.
Les
peces musicals també acompanyen els vols imaginaris de Birdy. La peça dels
tambors present en el plànol que recorre els desastres de la guerra, intensifiquen
la impotència i el caos.
Una suau melodia, en els moments de tristesa, acompanya la psicologia de Birdy en
companyia de les aus.
Birdy’s Fly, és l’adaptació de la part final de la cançó Not
One of Us inclosa
en el tercer àlbum en solitari del compositor.
Es
fan servir també cançons populars com La Bamba en les escenes que ens narren la
història personal dels protagonistes.
El personatge Birdy recorda el d’Alan Strang
(Peter Firth) de Equus (1977).
Es pot veure una seqüència de vol molt semblant en Mar
adentro (2004), d’Amenàbar.
http://www.youtube.com/watch?v=FHRB0_BAIIc Mar
adentro
Gary Ero,
entrenador d’animals, va treballar durant uns mesos amb canaris, en diferents
etapes de creixement. El canari protagonista, Perla, era substituït en
determinats moments pels canaris anomenats Bird. N. 9 i Queepers.
També
es van ensinistrar coloms, un gat, una gavina i 18 gossos.
La
càmera aèria es desplaçava per cables guia penjats de 4 grues i les armes
apuntaven directament a l’aire.
Va rebre
el Gran Premi del Jurat al Festival de Cinema de Cannes, al 1985.
Entrades
No la recordo gaire, em sembla que deixava un cert mal cos.
No l´he vista, però com sempre saps fer venir ganes de veure-la, tot i que aquesta sembla dura, veient els trailers que has posat. Fa un temps no l´hauria vista, de ben segur.
M´has fet pensar en una altre pel.lícula d´ocells, " El hombre de Alcatraz".
Ricard, Estranger,La guerra és crua i en aquest sentit podem dir que la pel·lícula mostra la cruesa. No obstant això, les imatges cruels es barregen amb unes altres totalment poètiques i màgiques en un cant a l'amistat, la superació i la llibertat.
És totalment recomanable.
Estranger, has establert una relació força interessant amb la pel·lícula que esmentes. El símbol de l'ocell com a evasió de la realitat seria un bon nexe d'unió entre les dues pel·lícules. Les ments dels protagonistes, però, estan força llunyanes.
Gràcies per comentar!